Potser no n’estan al cas, però ahir es va produir un suculent debat periodístic a les xarxes socials, en què, entre d’altres coses, es va qüestionar la llibertat de premsa, la programació del festival Primavera Sound (PS) i el sentit comú dels implicats.
Els fets són els següents: Jordi Bianciotto, crític musical d’El Periódico, va publicar un article en què venia a dir que el PS no seria mai un esdeveniment “perfecte” perquè no donava importància a les bandes de l’escena independent catalana, les quals han estat programades aquest any en hores intempestives (a mitja tarda) o directament han estat ignorades en benefici de músics internacionals. Davant d’aquest qüestionament del model d’un dels festivals més exitosos del país, Gaby Ruiz, el director del PS, no només va titllar Bianciotto de provincià “retarded” sinó que li va retirar l’acreditació per accedir als concerts. Com es poden imaginar, les xarxes van treure fum i la pressió popular va acabar obligant el festival a tornar a permetre l’accés de Bianciotto, de qui podrem llegir cròniques dels concerts del festival en els propers dies.
Més enllà de la pura lluita d’egos entre Ruiz i Bianciotto (que, pel que m’informen fonts fidedignes, ve de lluny), el debat (amb tot el soroll de Twitter, és clar) dóna peu a una sèrie de preguntes i a un parell de reflexions. Anem primer a les qüestions:
1. Fins a quin punt rebre una subvenció de l’Ajuntament de Barcelona (com és el cas del PS), obliga a satisfer l’escena local i programar grups catalans?
2. Fins a quin punt un director d’un festival, per molt rellevant que sigui musicalment i turísticament, pot insultar un periodista que fa una crítica constructiva?
3. Fins a quin punt podem qüestionar el dret d’admissió (de no admissió en aquest cas) a un crític en un festival bàsicament privat?
4. Fins a quin punt una relliscada a les xarxes socials pot afectar el prestigi d’un esdeveniment amb una trajectòria extraordinària?
5. Fins a quin punt és legítim qüestionar el suport del PS a l’escena catalana, quan en edicions anteriors va programar músics del país sense pensar en cap quota i quan els Manel i Els amics dels arts no havien tret cap disc?
A continuació, les dues petites constatacions:
a) La llibertat d’opinió només és ben vista mentre no et critiquin
b) Els artistes catalans segueixen sent una (lamentable) eina pro i anti catalanista
I jo em pregunto, madurarem algun dia com a democràcia? Confiem-hi.
Deja un comentario