Comença aquesta tarda una nova sessió de les Jornades del Cercle d’Economia, farcides, com sempre, de ponents de gran autoritat econòmica i financera, que ens parlaran de les possibilitats de supervivència de l’euro, dels perills d’una intervenció d’Espanya i d’això tan divertit que en diuen els mercats.Interessant, sens dubte. Pero em fa l’efecte que la gent tindrà moltes més ganes de sentir (i, sobretot, d’interpel·lar) el president Mas, que parlarà a les cinc de la tarda d’avui, el senyor Rubalcaba, que ho farà demà divendres cap a la una, i el senyor Rajoy, que compareixarà davant la societat civil catalana en pes dissabte abans de dinar.
Em comentava l’altre dia un analista polític que la gravetat real de la situació política actual és la manca de recanvis. Recordo haver sentit fa uns anys l’excel·lent presentació que va fer José Luis Rodríguez Zapatero a Sitges del seu programa per a una Espanya plurinacional. Ja sabem com va acabar, no cal entrar en detalls. Recordo també com, un cop gastat l’efecte Zapatero, molts empresaris catalans van veure en la conferència sitgetana de Mariano Rajoy una bona alternativa, si més no, en l’aspecte econòmic. I estem com estem. Problemes de comunicació, diuen alguns, tot observant les succesives ensopegades mediàtiques de tots dos amb l’opinió pública domèstica i internacional.
“I ara què?”, diu el meu amic analista. Rubalcaba? Aguirre? Europa? La veritat és que tots tres han dit la seva: Rubalcaba, pressionat (diuen) per Chacón, que finalment ha demanat una comissió parlamentària per esbrinar el buidatge de Bankia; Aguirre i el seu entorn, demanant castigar els xiulets a l’himne d’Espanya, perquè diuen que això fa pujar la prima de risc -alguns diaris de Madrid, cridant a somatent pel tema del Pedrot de Gibraltar; i, finalment, Europa, exigint l’augment de l’IVA, l’allargament de l’edat de jubilació i la petició d’ajudes a través de l’Estat.
És a dir, des d’Espanya, cortines de fum. I des d’Europa, augment de l’economia submergida, descens del consum i, arribat el cas, intervenció. “I saps què vol dir la intervenció?”, continua explicant el meu amic analista. “Doncs vol dir rebaixar les pensions gairebé a la meitat, baixar el sou dels funcionaris un 20 o 30%, fer-ne fora una pila, fulminar el consum intern, anar tancant negocis per manca de clients i confiar-ho tot al turisme”.
Home, però als exportadors sí que els aniria bè, oi? “Sí, als exportadors sí”, em va respondre. “Però, digues-me Toni, tu què exportes?”.
Em comentava l’altre dia un analista polític que la gravetat real de la situació política actual és la manca de recanvis. Recordo haver sentit fa uns anys l’excel·lent presentació que va fer José Luis Rodríguez Zapatero a Sitges del seu programa per a una Espanya plurinacional. Ja sabem com va acabar, no cal entrar en detalls. Recordo també com, un cop gastat l’efecte Zapatero, molts empresaris catalans van veure en la conferència sitgetana de Mariano Rajoy una bona alternativa, si més no, en l’aspecte econòmic. I estem com estem. Problemes de comunicació, diuen alguns, tot observant les succesives ensopegades mediàtiques de tots dos amb l’opinió pública domèstica i internacional.
“I ara què?”, diu el meu amic analista. Rubalcaba? Aguirre? Europa? La veritat és que tots tres han dit la seva: Rubalcaba, pressionat (diuen) per Chacón, que finalment ha demanat una comissió parlamentària per esbrinar el buidatge de Bankia; Aguirre i el seu entorn, demanant castigar els xiulets a l’himne d’Espanya, perquè diuen que això fa pujar la prima de risc -alguns diaris de Madrid, cridant a somatent pel tema del Pedrot de Gibraltar; i, finalment, Europa, exigint l’augment de l’IVA, l’allargament de l’edat de jubilació i la petició d’ajudes a través de l’Estat.
És a dir, des d’Espanya, cortines de fum. I des d’Europa, augment de l’economia submergida, descens del consum i, arribat el cas, intervenció. “I saps què vol dir la intervenció?”, continua explicant el meu amic analista. “Doncs vol dir rebaixar les pensions gairebé a la meitat, baixar el sou dels funcionaris un 20 o 30%, fer-ne fora una pila, fulminar el consum intern, anar tancant negocis per manca de clients i confiar-ho tot al turisme”.
Home, però als exportadors sí que els aniria bè, oi? “Sí, als exportadors sí”, em va respondre. “Però, digues-me Toni, tu què exportes?”.
Em comentava l’altre dia un analista polític que la gravetat real de la situació política actual és la manca de recanvis. Recordo haver sentit fa uns anys l’excel·lent presentació que va fer José Luis Rodríguez Zapatero a Sitges del seu programa per a una Espanya plurinacional. Ja sabem com va acabar, no cal entrar en detalls. Recordo també com, un cop gastat l’efecte Zapatero, molts empresaris catalans van veure en la conferència sitgetana de Mariano Rajoy una bona alternativa, si més no, en l’aspecte econòmic. I estem com estem. Problemes de comunicació, diuen alguns, tot observant les succesives ensopegades mediàtiques de tots dos amb l’opinió pública domèstica i internacional.
“I ara què?”, diu el meu amic analista. Rubalcaba? Aguirre? Europa? La veritat és que tots tres han dit la seva: Rubalcaba, pressionat (diuen) per Chacón, que finalment ha demanat una comissió parlamentària per esbrinar el buidatge de Bankia; Aguirre i el seu entorn, demanant castigar els xiulets a l’himne d’Espanya, perquè diuen que això fa pujar la prima de risc -alguns diaris de Madrid, cridant a somatent pel tema del Pedrot de Gibraltar; i, finalment, Europa, exigint l’augment de l’IVA, l’allargament de l’edat de jubilació i la petició d’ajudes a través de l’Estat.
És a dir, des d’Espanya, cortines de fum. I des d’Europa, augment de l’economia submergida, descens del consum i, arribat el cas, intervenció. “I saps què vol dir la intervenció?”, continua explicant el meu amic analista. “Doncs vol dir rebaixar les pensions gairebé a la meitat, baixar el sou dels funcionaris un 20 o 30%, fer-ne fora una pila, fulminar el consum intern, anar tancant negocis per manca de clients i confiar-ho tot al turisme”.
Home, però als exportadors sí que els aniria bè, oi? “Sí, als exportadors sí”, em va respondre. “Però, digues-me Toni, tu què exportes?”.
Em comentava l’altre dia un analista polític que la gravetat real de la situació política actual és la manca de recanvis. Recordo haver sentit fa uns anys l’excel·lent presentació que va fer José Luis Rodríguez Zapatero a Sitges del seu programa per a una Espanya plurinacional. Ja sabem com va acabar, no cal entrar en detalls. Recordo també com, un cop gastat l’efecte Zapatero, molts empresaris catalans van veure en la conferència sitgetana de Mariano Rajoy una bona alternativa, si més no, en l’aspecte econòmic. I estem com estem. Problemes de comunicació, diuen alguns, tot observant les succesives ensopegades mediàtiques de tots dos amb l’opinió pública domèstica i internacional.
“I ara què?”, diu el meu amic analista. Rubalcaba? Aguirre? Europa? La veritat és que tots tres han dit la seva: Rubalcaba, pressionat (diuen) per Chacón, que finalment ha demanat una comissió parlamentària per esbrinar el buidatge de Bankia; Aguirre i el seu entorn, demanant castigar els xiulets a l’himne d’Espanya, perquè diuen que això fa pujar la prima de risc -alguns diaris de Madrid, cridant a somatent pel tema del Pedrot de Gibraltar; i, finalment, Europa, exigint l’augment de l’IVA, l’allargament de l’edat de jubilació i la petició d’ajudes a través de l’Estat.
És a dir, des d’Espanya, cortines de fum. I des d’Europa, augment de l’economia submergida, descens del consum i, arribat el cas, intervenció. “I saps què vol dir la intervenció?”, continua explicant el meu amic analista. “Doncs vol dir rebaixar les pensions gairebé a la meitat, baixar el sou dels funcionaris un 20 o 30%, fer-ne fora una pila, fulminar el consum intern, anar tancant negocis per manca de clients i confiar-ho tot al turisme”.
Home, però als exportadors sí que els aniria bè, oi? “Sí, als exportadors sí”, em va respondre. “Però, digues-me Toni, tu què exportes?”.
Deja un comentario