El periodisme és un ofici dur i molt exigent que a vegades pesa com una vaca, però que, com tot, té les seves compensacions. N’hi ha una, força gratificant, que consisteix en poder conèixer cara a cara persones que destaquen per algun motiu i mirar d’esbrinar-ne els mèrits. No cal dir que n’hi ha per llogar-hi cadires. Però també és cert que, de tant en tant, paga la pena.
Quan vaig conèixer el president Tarradellas, l’any 1976, vaig agrair molt ser periodista. Era un home cordial, savi, autèntic i tenaç que, a més a més, venia de pagès. Per tant, era imbatible. Els pagesos solen fer servir imatges molt entenedores per il·lustrar el seu parer. Ell en feia servir dues que no oblidaré mai: la del raspall i la de la gorra. “A Madrid tenen un raspall enorme que, cada cop que hi vas, te’l passen per l’esquena amb gran cordialitat. Tu hi vas emprenyat com una mona a demanar allò que et deuen, però quan ets allà et respallen de dalt a baix i quan tornes a casa te n’adones que portes l’americana impecable però les butxaques buides”. L’altre és la de la gorra: “Tu li poses una gorra a un castellà i al cap de trenta segons ja està donant ordres: ho porten a la sang”.
Hi penso sovint. Sobretot quan sento alts (i barbuts) dirigents del govern central fent grans elogis dels “programes de reducció del dèficit” de la Generalitat de Catalunya, i quan també sento simultàniament entenimentats ministres d’economia que fa quatre dies treballaven amb gran profit (propi, evidentment) al sector privat, dient que això de les fusions bancàries ha d’estar resolt abans de finals de mes.
Ara, si fos possible, li preguntaria a en Tarradellas: “I per què no ens comprem una gorra i passem del raspall?”. Però com que no pot ser, ara no sé a qui demanar-li. I em fa l’efecte que aquest és el principal problema.
Deja un comentario