Darrerament he anat a uns quants fòrums de diàleg empresarial. M’interessen especialment els que apleguen emprenedors de perfil jove/barra/noves tecnologies, com és lògic. De moment, veig que paga la pena l’esforç d’anar-hi, perquè sempre s’hi aprèn alguna cosa nova. Però, per una altra banda, començo a estar una mica preocupat.
Ja sabem que quan un clima d’opinió s’instal•la definitivament en un cos social i pren una direcció determinada, és molt difícil que canviï la tendència. D’això en sabem una mica. El problema és especialment complicat en temps de crisi, quan tothom mira de culpabilitzar els altres de la pròpia situació crítica que pateix, i de les possibles frustracions o dificultats que l’acompanyen. Cal remarcar que de problemes, frustracions i dificultats no se’n salva ningú. Però també estic segur que donar-ne’n la culpa als altres mai pot ser una bona solució.
Estem parlant de gent intel·ligent, teòricament capaç d’analitzar entorns econòmics, socials, ,culturals… La meva preocupació ve sobretot, d’un missatge, si més no, una mica elemental, que s’ha anat repetint fins que sembla que ja no li calgui justificació ni arguments.
El missatge seria aquest: «tot va molt malament, la culpa la tenen els polítics i els funcionaris, que són una colla d’inútils i de corruptes; tot anirà encara molt pitjor, ja ho vaig pronosticar jo fa molts anys; aquesta crisi no hi ha qui l’aturi; sort que a mi, que sóc molt intel•ligent, no m’afecta perquè he muntat una empresa molt sofisticada que, de fet, no paga impostos…».
És a dir, generalització negativa de l’imatge de tot un col•lectiu, sentiment de superioritat sobre tots aquells -pobrets- que no tenen vocació empresarial, i burleta dels pobres desgraciats que no tenen més remei que pagar impostos perquè no poden amagar els seus ingressos. Entre ells, els polítics i els funcionaris.
Perillós, al meu parer. Una cosa és criticar i demanar una gestió pública clara, transparent, neta, i una altra és predicar un canvi de paradigma, un desprestigi global, sense matisos i sense cap altra solució que no sigui l’anarquia capitalista, la negació de l’estat, el paradís del «neocon».
Un persona intel•ligent no hauria de generalitzar mai. Una persona decent no hauria de sentir-se mai superior a ningú. Una persona honrada hauria de saber que sense impostos no hi ha redistribució i que això genera cercles continus i concèntrics de pobresa progressiva. Un pensador serè hauria de saber que la manca de solidaritat genera misèria i que la misèria encara genera més misèria, fins que aquesta mateixa misèria s’acaba girant en contra de qui l’ha generada.
Que hi ha casos de polítics i de funcionaris que clamen al cel? Si, i tant! Però jo també en conec una pila que treballen set dies a la setmana més de catorze hores diàries per la meitat del sou que podrien guanyar al sector privat i a més a més han de suportar desqualificacions globals com aquestes. I també conec casos d’empresaris, de capellans, de farmacèutics, d’advocats, de periodistes, de bloggers, de dones de fer feines i fins i tot de moralistes de pa sucat amb oli, que n’hi ha per llogar-hi cadires. Vosaltres no?
Quina és, doncs, la solució? Un país sense polítics, sense funcionaris? Un país que no pugui funcionar? On només els més «vivales» puguin manar, manegar-ho tot plegat?
Jo, francament, ja us el regalo…
Deja un comentario