[:es]
Tinc una amiga -us en podria dir el nom- que té una frase molt il·lustrativa per definir aquelles persones que, estant a l’atur, no accepten treballar en tasques que consideren poc adients amb el seu pretès nivell social, econòmic o intel·lectual. Quan el tema surt a la conversa que, dissortadament, surt sovint, arronsa el nas, fa els ulls petits i deixa anar «massa pobre per ser tan orgullós». Poseu-hi els noms que vulgueu. Segur que us en venen molts al cap. Hi ha alguns casos en que aquests pecat capital és, fins i tot, comprensible. Però quan ja costa més d’entendre és quan es tracta d’un pecat col·lectiu.
Ara, a Europa, es parla molt de «l’orgull espanyol», que és una cosa que traspúa dia sí dia també en algunes portades i editorials i en algunes tertúlies de café de la capital de l’estat. Banderes, imatges del Penyal, atacs als nacionalismes rivals, futbolistes vestits de roig, uniformes militars, elogis a l’Esperanza…
A mi això de l’orgull espanyol em recorda sempre les desfilades legionàries amb el pas lleuger i la barbeta exageradament estirada, o els dibuixos d’Albert Uderzo a «Asterix in Hispània», on els nadius encara eren toreros i balladors de flamenc, que encara no havien conegut les glòries de «Azca distrito financiero» ni les amenaces europees d’intervenció, però ja posaven cara de pomes agres.
Sortosament, avui el país i les seves diverses nacionalitats, disposen de prou recursos per sortir-s’en sense necessitat d’aixecar la barbeta tan amunt. Són els recursos que provenen de la feina sorda, abnegada i difícil de la bona gent. Dels funcionaris abnegats, sobretot de la sanitat i l’ensenyament, que fan més feina de la que cobren. Dels treballadors que no se’n recorden de mirar l’hora de sortir. Dels empresaris que arrisquen estalvis i salut per tirar endavant projectes que fan viables els llocs de treball. Dels polítics que lluiten contra la seva mala fama i sacrifiquen caps de setmana per anar a predicar i construir programes. Dels catalans i catalanes de l’any que fan miracles per arribar a final de mes amb els quatre euros que els hi queden. De les families que aixopluguen els seus membres més dissortats fins que passi la tormenta. De tota aquella bona gent que va pel carrer mirant de cara, amb l’orgull de saber resistir sense defallir encara.
Probablement, aquest és l’orgull que ens pot treure del forat. L’altre, el que mira de dalt a baix, amb la barbeta desafiant el cel, només ens pot dur desgràcies.
Especialment, la desgràcia d’haver-ho d’aguantar.
Deja un comentario